Què és l’estabilització lumbopèlvica (CORE)

Actualment, molts heu sentit a parlar dels exercicis d’estabilització lumbopèlvica o, altrament dit, del CORE com a forma d’entrenament i en programes de rehabilitació. Però, realment sabem per què ho fem? La definició clàssica del CORE fa referència al sistema format per la columna vertebral, les articulacions del maluc (coxofemorals), la formada entre el sacre i els ilíacs i la musculatura que els envolta. Aquests músculs actuen sinèrgicament i estabilitzen el tronc, la pelvis i el fèmur. Per tant, és necessària una correcta sincronia entre tots els elements del complex estabilitzador.

Hem de saber que al cos existeixen dos tipus de músculs, uns de tònics o posturals que tenen tendència a un augment de força i, per tant, els haurem d’estirar, i uns de fàsics, que per contra necessitaran fer un treball de potenciació per la seva pèrdua de força. Un exemple seria l’estirament del psoas-ìliac o dels isquiotibials (musculatura tònics) o la tonificació de la musculatura profunda lumbar o gluti mig (musculatura fàsica).

S’ha demostrat que un bon treball de la musculatura de la zona central del cos, un treball propioceptiu per integrar la posició lumbopèlvica en l’esquema corporal, un control per part de professionals adequats de les possibles restriccions de la mobilitat articular en les articulacions integrants dins el complex i una aplicació correcta de normes d’higiene postural o corregir una mala tècnica del gest esport, prevé el nombre de lesions de les extremitats inferiors. Hem de pensar que les extremitats inferiors comencen a nivell del maluc i que un mal funcionament de la zona central en pot causar un desequilibri a distància i provocar una lesió.

lumbopedica

La prevenció és clau en el món de l’esport i un bon treball d’aquest sistema osteomuscular és molt important. En un estudi realitzat per Leetun et al el 2004, evidencia que una zona dèbil provoca un descens de l’eficàcia de la biomecànica amb el conseqüent augment del risc de lesió. McGuill (2004) mostrava que la fatiga i la debilitat abdominal contribuïren en un augment de lesions dels isquiotibials.

En definitiva, hem de pensar que si tenim un sistema muscular potent en la zona central del cos, tindrem més capacitat per realitzar una força en les extremitats inferiors i en les superiors. No ens serveix de res tenir molt desenvolupada la musculatura de les extremitats si la zona central on s’inicia el moviment és dèbil, realitzarem moviment de baixa eficàcia i tindrem risc de patir lesions musculars, articulars o lligamentoses per un mal control motor.

baner-joan